Viajar...

...este fin de semana he conocido a 3 personas muy interesantes...las estrellas, de nuevo, han hecho de las suyas y han puesto a 3 maravillosas mujeres en mi camino...

Cassira, americana de 24 anyos que lleva 12 meses viajando (habiendo vivido 8 meses en Afganistan), divorciada y con un pelo natural precioso. Ha venido unos dias a Irlanda despues de unos dias en Escocia buscando sus raizes.
Denise, australiana de 62 anyos (aparentando no mas de 50) que acaba de finalizar su Camino de Santiago, divorciada, con un caracter muy pero que muy abierto y que ha venido a Irlanda a descubrir la tierra de sus ancestros.
Senyorita Moore, inglesa. No se la edad ni sus motivos de su estancia en Irlanda pero chica activa y loca donde las haya.

Tres mujeres. Tres compayeras de viaje. Tres seres humanos que no se si nunca mas se cruzaran en mi camino pero que el rato pasado ya no nos lo quita nadie............siempre agradecida!

El que no sale nunca de su tierra está lleno de prejuicios ~ Carlo Goldoni~

SANTA INNOCENCIA! (tandebo mai perdessim el nen que tots portem dins)

Aquest cap de setmana he decidit passar-lo a la civilitzacio. Cada cop em costa mes cooperar amb aquesta i la gent. Dona'm natura amb la mateixa gent i la cosa esdeve molt diferent. Pero be, tampoc cal ser extremista i, ni que es converteixi en un petit repte, calen dosis de civilitzacio.

Ahir era la revetlla de Sant Joan (aqui es la bonfire night,tot i que no es celebra al nostre estil ni molt menys) va ser una diada molt especial. Per St Joan,

la gent surt al carrer amb la intencio de buscar o de fer una foguera on poder llensar tot el vell, el que ja no es desitja, el que es vol oblidar, una foguera on deixar tot el dolent i negatiu i al voltant de la qual festejar la nit mes curta de l'any. Ni el foc ni els petards son amics meus,per tant, la meva revetlla es va moure al costat de l'aigua -del mar i del cel- (sera per que soc de sang calenta i necessito l'element aigua per allo de l'equilibri i el ying-yang?). A l'immens i bonic mar vaig llensar tot allo vell,indesitjable,dolent,negatiu i tot el que vull oblidar: tot a l'aigua perque aquesta s'ho emporti ben lluny! Tambe vaig demanar un desig. Escrit en una nota. L'aigua difuminara les lletres pero l'Univers sap quins son els mes desitjos mes profunds..Evidentment que tambe vaig deixar plasmat el meu sincer agraiment per diverses coses... Somriu a l'Univers i l'Univers et somriura a tu. Va ser un moment magic. Plugim celestial, peus descalsos sobre la gespa i seguidament sobre la sorra i les pedres de la platja, vent de cara, bona companyia,...que mes puc demanar?

Despres vam anar a berenar-sopar a un nou restaurant vegetaria de Galway el qual tan sols per lloc on esta, val la pena una visita. Jo estic en deju. Avui ja es el meu 7e dia,per tant, tan sols em vaig prendre una infusio de fruites del bosc. Bonissima. El Ciaran va fer un apat normal. A la taula del nostre costat hi havia una familia amb dues criatures. Jo notava que el nen em mirava de reull i, de sobte li va dir a la mare: "mira mama,aquella noia no te cabells". La seva mare li va xiuxiuejar "parla en veu baixa que et poden sentir". Com qui no vol la cosa em vaig aixecar de la meva cadira i em vaig acostar a la seva taula. Vaig demanar si podia seure-hi. Vaig notar com 8 ulls em miravem com si tingues 3 caps. Li vaig demanar el nom al nen, Gino: irlandes de mare americana i pare italia. I vaig comensar la meva historia.... - Mira Gino, la meva Iaia te una malaltia que perd la memoria. No es recorda de les coses ni de les persones. Es una malaltia molt trista. Ella quan nosaltres erem petits, com tu i la teva germaneta, ens ho feia i donava tot. Va ser la nostra Nana. Ara pero, la cosa ha canviat. Jo he decidit fer alguna cosa per ella, pel pare d'un amic i per les persones que la pateixen. Avui per ells i dema, potser, per nosaltres. Aixi que he decidit rapar-me per Alzheimer Society of Ireland. Oi que a tu t'ha sobtat que jo no tingui cabells,Gino? Doncs aquesta es la meva intencio. Que la gent es pregunti el per que i aixi jo, els puc explicar les meves raons.

Les mirades inquisidores i dubtoses del principi van passar a ser mirades de comprensio, acceptacio i consciencia. Els pares d'aquell petit nen viu i curios em van donar les gracies. Un cop acabada la meva petita xerradeta amb en Gino, vaig tornar a la meva taula on el Ciaran i la meva infusio m'esperaven.

Al sortir del restaurant, felis i somrient com mai gracies a un petit infant, ens vam topar amb un grup de joves d'uns 19-25 anys. Un d'ells en veu alta i grollerament va deixar anar... "que tal Miss Quimio?". Aquesta petita "broma" no em va afectar gens ja que sortosament no estic passant per cap quimioterapia (al contrari, un detox que m'esta anant molt be) pero em va fer reflexionar... I si realment hagues estat passant per quimio? En fi, mentalment tan sols em vaig limitar a enviar-li molt d'amor ja que gent com aquesta es el que mes necessita i manca.

En questio d'una hora, dos actes ben diferents. Un per part d'una criatura, l'altre per part d'un adult. Un de ben simpatic, l'altre de forsa groller.

I si ahir anava amb samarreta de coll alt i jersei. Avui he pres a pèl el sol. Welcome to the Irish summer -benvinguts a l'estiu irlandes-! Mentre gaudia del sol i l'airet a la meva pell en el meu jardi, he estat "descoberta" per uns infants del veinat. Amablement els he demanat que si us plau sortissin d'una propietat privada a la qual no pertanyen. Sincerament, a mi tan mes que hi siguin o no pero la seva reaccio ha estat de posar-se a cridar i llensar ampolles i llaunes buides (es aixo el que els ensenyen a casa seva versus la nuesa? Preocupant!). En el meu petit paradis casola hi busco pau i serenitat, res mes. Al cap d'una estona han arribat el Brian -el meu company de pis- i els seus dos fills. Previament, els nanos els quals m'havien vist ja els han informat que jo era alla. Com qui no vol la cosa, els dos han vingut a veure que s'hi "amagava" al jardi. El gran m'ha vist i ha sortit corrents (sera de vergonya? cosa que no entenc!) i el petit, de cor que diu en veu alta: "pero que passa? si tan sols es la Trish prenent el sol!".

SANTA INNOCENCIA! (tandebo mai perdessim el nen que tots portem dins!!!)

SORTIR DE L'ARMARI...

          Portem 3 o 4 dies seguits de sol aqui a Irlanda. Tot un luxe. Aquest podria ser el nostre estiu. No es una exageracio. Aixi doncs, tots/es hem aprofitat al maxim aquest regal de la mare natura. El divendres em vaig proposar descobrir alguna cala on perdre-m'hi, poder veure el mon passar mentre gaudia del moment (me time!) i, sobretot, disfrutava nua. Podriem dir que va ser la meva 1a experiencia irlandesa com cal. Rusheen Bay: un lloc molt bonic on practicament vaig estar sola tota l'estona. Quin luxe! Dic practicament perque una estona vaig compartir aquell tros de paradis amb un altre noi. La sensacio del sol, l'aigua,la gespa (si,ja ho se, la norma de la tovallola,pero es q volia empapar-me de natura i absorbir la forsa de la terra i com que no hi havia ningu...) a la pell,als ossos,al cos, va ser brutal! I si divendres vaig descobrir la meva platja blava,avui he descobert la meva platja verda. El nudisme no es tan sols per les platges nudistes (aprofito per recordar que el nudisme no esta reconegut per llei aqui pero Irlanda te tants llocs i "lloquets" que sempre et pots perdre i, de moment,jo no he tingut cap mal experiencia ni topat amb la llei) aixi que avui m'he llensat al carrer i he anat on el cor m'ha portat. Ross Erilly Friary: unes ruines franciscanes a prop de casa meva. M'he allunyat una mica d'aquestes ruines ja que es una zona forsa turisitica i, m'he col.locat al tocar del riu que hi passa. De divendres a avui he canviat el blau del mar pel verd dels prats, l'aigua salada per l'aigua dolsa, les gavines per les vaques (i en un moment he hagut de sortir corrents perque se m'acostaven i he sentit por) pero tot i els canvis, l'experiencia ha estat tant gratificant com la de la platja. La pau,la tranquil.litat,el sol, el silenci, la vitamina D a dojo directe a la pell i als ossos...de nou, he estat molt felis! He sortit de l'armari. I se'm deu notar a la cara ja que molta gent em comenta que se'm veu molt be i molt felis pero es que, realment, no cal que m'ho diguin ja que, la veritat: estic contenta i soc felis! Li comentava aquest mati a un amic abans de sortir...m'he passat molts anys en la foscor gracies als 38kg de mes i ara que ja no porto aquest pesat equipatge, brillo com mai. No es gens facil acostumar-te a aquest nou tu. Molts fantasmes encara volen dins la meva ment. Mica en mica, els superare. I, amics/gues, la nuesa m'esta ajudant!

BRUceTAL!

Estimat Bruce Springsteen,

           Just avui fa una setmana vam coincidir tu i jo a l'Estadi Olímpic de Barcelona. Aquest va ser el primer concert que vam compartir però estic ben segura que no serà pas l'últim! Van ser unes 3 hores més que intenses... Molt bonic el detall d'engegar amb el Last Dance de Donna Summer. Segur que fos on fos la Donna amb un somriure als llavis et deia: moltes gràcies Boss...que continuii el show! Bruce, ha passat una setmana i encara em tens aquí alucinant! Dubto que actualment hi hagi cap músic que s'entregui tant en un concert com tu...des de la llunyania jo em limitava a saborejar-te,escoltar-te,admirar-te, (a mirar-te el cul, també...per què no dir-ho?)...et mirava a la cara i hi trobava molta il.lusió, energia, ganes de donar el 200% al teu públic...un públic que t'estima, t'admira, t'adora i que, en definitiva, es rendeix als teus peus. Vas oferir-nos cansons del teu últim disc i vas deleitar-nos amb cansons que penso jo que ja s'han convertit en mites. Pell de gallina quan l'estadi va emmudir mentre cantaves el The River. En fi, va ser una experiència única. Una experiència que mai oblidaré. Evidentment que alguns/es t'han criticat i ho seguirant fent (molt d'amargat out there) ja que segons ells/es vas "predicant" solidaritat amb els indignats i la situació critica de les nostres societats però les entrades pels teus concerts tenen el preu que tenen i tu navegues entre molts diners...però saps que els dic jo, Bruce? Que després d'haver-te vist dalt de l'escenari et mereixes el sou i tota la riquesa que pots arribar a tenir (que ni la sé ni m'interessa). Ho he dit més amunt...ets un paio que t'entregues al 200%, que t'ho "curres" com es diu vulgarment, que transmets positivisme,coratge,empenta i il.lusió...però és que tan sols fa falta veure't la cara: com un nen la nit de reis!! que no hi caps a la teva pell!!! I, a més tens la gran sort de viure del que més t'agrada i t'omple. Per a mi Bruce, el que s'ho treballa, s'ho mereix. La resta, enveja pura i dura! Gràcies mil per la música Boss. Gràcies mil pel teu entusiasme, per la teva llum, pels teus missatges clars i punyents. Gràcies per tot. Aixeco els brasos enlaire i em rendeixo als teus peus.

Nudism through Lennon's eyes...

...The main hangup in the world today is hypocrisy and insecurity. If people can’t face up to the fact of other people being naked, or whatever they want to do, then we’re never going to get anywhere. People have got to become aware that it’s none of their business and that being nude is not obscene. Being ourselves is what’s important. If everyone practised being themselves instead of pretending to be what they aren’t, there would be peace.. ~John Lennon~

Viajar

Viajar es marcharse de casa,
es dejar los amigos
es intentar volar;
volar conociendo otras ramas
recorriendo caminos
es intentar cambiar.

Viajar es vestirse de loco
es decir "no me importa"
es querer regresar.
Regresar valorando lo poco
saboreando una copa,
es desear empezar.

Viajar en sentirse poeta,
escribir una carta,
es querer abrazar.
Abrazar al llegar a una puerta
añorando la calma
es dejarse besar.

Viajar es volverse mundano
es conocer otra gente
es volver a empezar.
Empezar extendiendo la mano,
aprendiendo del fuerte,
es sentir soledad.

Viajar es marcharse de casa,
es vestirse de loco
diciendo todo y nada en una postal.
Es dormir en otra cama,
sentir que el tiempo es corto,
viajar es regresar.

~ Gabriel Garcia Marquez~

Ship Of Dreams

Titanic del grec "tità" i que significa "gegant". Curiosa l'etimologia d'aquesta paraula! Que murri que pot arribar a ser el karma... Avui fa 100 anys d'una de les catastrofes maritimes mes titaniques de la historia protagonitzada per aquest vaixell gegant. La majoria de gent que va embarcar en aquest tragic vaixell ho va fer amb la intencio de comensar una nova vida als US. Tots somiaven amb l'esperansa d'una vida millor. Pero per a 1.509 persones del total de 2.214 a bord del Titanic la cosa no va finalitzar com elles havien planejat.

Es ben clar que aquest va ser un desastre que va commocionar el mon llavors i segueix fascinant 100 anys despres pero jo em pregunto... que ha canviat?

Gent que emmigra buscant un futur millor, diferencies de classe (que diuen que amb la recessio tots ho hem notat...pero alguns segueixen pagant altes quantitats per casar elefants,p.ex.) , arrogancia absoluta (tot i que, al cap i a la fi la mare natura es la que decideix ), afany de poder i reconeixament, opulencia,...

Renovar-se o morir diuen, doncs al pas que anem....