Diuen que tot passa per alguna rao. A vegades, no sabem el perque, pero sembla que si, que tot passa per alguna rao...aquesta obsessio nostra de sempre voler saber el perque de les coses...fam de controlar-ho tot?
Aquesta es la historia d'una amiga meva. No desxifrarem els noms reals. Crec en la privacitat de les persones...
La Neus es una noia molt independent. Ja fa cert temps que no viu a casa els pares. Ni tan sols viu en el mateix pais. Es una noia de caracter, pero darrere d'aquesta fasana que s'ha creat, s'hi amaga una persona molt sensible...una persona que va pel mon de dura pero te un cor de gelatina. Poca gent la coneix en profunditat... Sempre esta disposada a donar-ho tot sense esperar res a canvi. Li agrada ajudar a qui ho necessita. Les coses les fa de cor. No li agrada justificar-se ni haver de donar explicacions. Tampoc li agrada parlar de com es sent. No sap com afrontar els sentiments i/o les sensacions? Sempre somriu. Sovint peca d'inflexible, intolerant i "borde" pero aixo es perque realment, qui se l'admira, no li ha vist els colors vertaders... Viatjar es una de les seves passions mes destacades... Tot i no viure a la terra que la va veure neixer sent molt a prop aquest pais que es situa a uns 3000km d'on es troba. El seu cor es blaugrana.
Quan per l'abril passat es va assabentar que el seu equip s'havia classificat per la final de la Champions a Wembley, li va proposar al seu amic Seamus anar a Londres sense entrada a donar suport al seu equip. El Seamus no es ni del FCB ni del Man United pero va accedir. L'excusa era bona...un cap d setmana diferent...per trencar la rutina.
Qui li havia de dir a la Neus que aquell cap de setmana tindria un gir tan inesperat i que coneixeria algu que li faria sentir coses que feia molt de temps que no sentia? Es ben be, q tot passa per alguna rao...o aixo diuen.
L'ambient de les hores previes al partit era electric, fascinant. El Seamus i la Neus es trobaven en ple bullici pre-partit en un dels bars de la fan zone de Wembley quan un dels bobbies els va anunciar que el partit no seria retransmes per les grans pantalles de l'estadi. Petita crisi, petit atac de cor per la Neus. El Seamus va decidir quedar-se amb la colla de gent que havia acabat de coneixer pero la Neus s'hi va negar. Ella no havia fet tot un trajecte d'avio per allo... Panic. Menys d'una hora per la final i pesimisme, pur i dur. Sort que la Neus sol reaccionar rapid. Va recordar que a traves d'un grup de facebook s'havia dit d'anar al "The Mustard", un pub londinenc a veure el match. Aixi que, metro i avall. Va arribar al pub just a l'hora que l'arbitre havia xiulat el principi del partit. Una sensacio de lleugeresa la va aclaparar...
Alla era. En un pub al mig de Londres, entre desconeguts i un amic bebent birres a l'estadi... El primer gol blaugrana va arribar i la gent que l'envoltava, i ella tambe, van emboigir. Tots cridaven i reien i, simplement, eren felisos. Despres va caure el del Manchester. Mutisme. Pero l'ambient va fer un tomb quan va arribar el segon gol blaugrana. A aquestes altures, la meva amiga Neus ja xerrava amb mig pub. Els colors, la unio fa la forsa. I, el tercer gol ja va ser...orgasmic? S'havia dit que si el Barsa guanyava la Champions, tots el fans blaugranes es reuniren a Trafalgar Square per celebrar-ho. Trafalgar no es Canaletes pero be...es una plasa molt centrica a Londres i ja faria el fet...
La Neus i la colleta de nois i noies van decidir, tots animats, baixar xino-xano. Pel cami es van aturar a menjar alguna cosa en un McDonalds. Alla, la Neus i el Marc, un dels nous amics que si no hagues estat per aquella final futbolistica no s'haurien creuat (tot passa per alguna rao,oi?), van seure de costat i xerraven com si es coneguessin de tota la vida. La Neus s'hi sentia molt be al costat del Marc. I, sembla, que el sentiment era mutu. Amb les panxes plenes, la Neus i la resta van seguir el seu cami cap a Trafalgar. El grup anava davant. El Marc i la Neus caminaven uns passos mes endarrere. De sobte, s'aturen, i el Marc, en un d'aquells moments de..."ahora o nunca" li fa un peto als llavis...i, la resta, ja es historia...
Des de llavors, que la Neus esta eclipsada pel Marc. Van ser poquetes hores junts pero van ser mes que intenses. La seva no es una relacio molt usual, si es que se li pot dir relacio pero una cosa es clara...la Neus porta el Marc al cor i pensa que, les distancies poden ser geografiques pero, les distancies tambe les posem nosaltres. El sent lluny i a prop al mateix temps. No sap ben be el que sent pero aixo que sent, li agrada. Sempre li agrairia al Marc haver-li fet sentir coses que feia temps que ningu li feia sentir. I, amb un somriure als llavis admet que, el Marc es una de les millors coses que li ha passat en molt de temps!
Tot passa per alguna rao...
No comments:
Post a Comment